Bones companys,

Us presento el meu treball realitzat sobre Obrir el Disseny a la Comunitat, la qual he escollit l’associació Som Sostre de Girona. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre que recórrer la ciutat per dur menjar calent i acompanyar una estona a les persones sense sostre, un cop al mes fan trobades al cinema, excursions… com també les persones sense sostre organitzen activitats i tallers integratius… CREANT VINCLES.

Gràcies per llegir,

Cèlia Ortiz

L’etnografia es un mètode de recerca central per conèixer i entendre el món des de un punt de vista de les seves relacions socials. És un mètode d’investigació qualitativa basat en la diversitat de les cultures. L’etnografia implica un aprenentatge pràctic i ajuda a conèixer la identitat d’una comunitat humana que es desenvolupa en un àmbit sociocultural concret.

“…la etnografía es una concepción y práctica de conocimiento que busca comprender los fenó menos sociales desde la perspectiva de sus miembros…” Guber, Rosana. 2001

La etnografía adopta un paper molt imporant quan parlem del disseny centrat en les persones. Introduïr el dissenyador dins de la comunitat amb una proximitat que li permiti conèixer les necessitats i els problemes forma part del procés etnològic.

El paper que juga l’investigador en aquest tipus de recerca és molt actiu, ja que ha de conviure amb el grup social amb què treballa. És així com sense deixar el seu rol d’investigador, cal endinsar-se en la dinàmica social i cultural del grup esmentat per poder analitzar a profunditat el seu objecte d’estudi. Amb relació a això Hernández, Fernández i Baptista, (2010) expliquen:

“L’investigador normalment és un observador completament participant (conviu amb el grup o viu a la comunitat) i passa llargs períodes a l’ambient o camp. Ha d’anar convertint-se gradualment en un membre més d’aquest (…). Així mateix, utilitza diverses eines per recol·lectar les dades culturals: observació, entrevistes, grups d’enfocament, històries de vida, obtenció de documents, materials i artefactes (…). Va interpretant el que percep, sent i viu (…) (p. 504).”

KIT DE CAMP: UNA EINA D’INVESTIGACIÓ

Per entendre el significat de l’etnografía i el seu abast citarem a Rosana Guber amb La etnografía: método, campo y reflexividad; 

“Como un, método abierto de investigación en terreno donde caben las encuestas, las técnicas no directivas -fundamentalmente, la observación participante y las entrevistas no dirigidas— y la residencia prolongada con los sujetos de estudio, la etnografía es el conjunto de actividades que se suele designar como «trabajo de campo», y cuyo resultado se emplea como evidencia para la descripción “ (Guber, 2001, 7)

L’etnografía es un treball de documentació, anàlisis i reflexió. Guber ens fa entendre que per a arribar a compendre una comunitat i les seves necessitats es necessari formar part d’ella. El kit de camp o trabajo de campo segons Guber, es una eina d’investigació necessària per estudiar les comunitats.  

El objectiu del nostre kit de camp serà crear una eina que ens permeti documentar, analitzar i relfexionar sobre possibles necessitats de l’agrupació Comerç de Sant Cugat. A partir d’aqui seguirem un mètode d’investigació que es divideix en tres fases;

·Recollida d’informació desde un punt de vista extern i intern

·Interpretació de la informació

·Reflexió sobre possibles solucions de disseny

El nostre Kit de Camp estarà enfocat a recollir el màxim d’informació sobre el funcionament de l’agrupació, els seus participants, com es relacionen entre ells, com s’organitzen…etc. 

L’associació Sant Cugat comerç neix l’any 2012, de la voluntat de les associacions de comerciants dels diferents barris de Sant Cugat del Vallès existents prèviament, per crear una nova entitat que agrupi i englobi tot el comerç de la ciutat. Comerç Sant Cugat es una entitat sense ànim de lucre amb una imatge corporativa conjunta que ajuda a identificar als seus membres com establiments compromesos amb la ciutat. A causa de la pendèmia de la COVID-19, l’associació de comerç de Sant Cugat ha contribuït al desenvolupament econòmic i social de Sant Cugat del Vallès i els seus comerços adherits, creant un llaç d’unió entre ells i la ciutadania.

·Expectatives

L’associació de comerç de Sant Cugat agrupa mes de 250 establiments de diferents sectors i serveis; des de restauració fins a minoristes. El nostre repte serà aprofundir i compendre les necessitats de l’agrupació i buscar possibles solucions de disseny que puguin aportar millores a l’agrupació.

Pàgina web de l’agrupació:

https://www.santcugatcomerc.cat/cat/

Bones companys,

A continuació trobareu el meu document per la PAC1 sobre el joc dels objectes on he escollit analitzar l’atrapasomnis i tot el món que l’envolta (o més ben dit una part d’ell).

I vosaltres, heu tingut mai un atrapa somnis? Creieu en la seva protecció o l’utilitzeu de forma estètica / decorativa?

Gràcies per llegir,

Cèlia Ortiz

L’objecte triat per aquesta primera activitat és una petita bossa de tipus bandolera fet sencera de punt de ganxo per la meva àvia.

La meva àvia fou una persona que es va dedicar tota la seva vida a cosir. Entre altres coses, et podia fer un arranjament a alguna costura, o et cosia la cremallera, o directament es posava a treure un patró d’una camisa a una tela que havia comprat al mercat.

Quan era petita, recordo que em va fer diferents peces de vestir: una jaqueta amb margarides bordades, una faldilla, el vestit que havíem de dur per a la cantada de pastorets per Nadal… Encara, però, el que més enyoro avui dia, que ella ja no hi és, és la petita bossa de tons blaus de punt, ja que va ser una peca que li vaig demanar a propòsit farà uns quinze anys quan tenia tretze o catorze anys.

Així com les altres peces les recordo tenint-les a casa i posant-me-les, en aquest cas recordo a la meva àvia fent-me la bossa durant aquell estiu. M’agradava veure-la cosir, suposo que per l’edat en tenia més consciència, a més de ser un objecte ‘encarregat’ per mi mateixa. Suposo que per això, a aquesta bossa li tinc molta més enyorança.

La tècnica: El crochet

Si parlem des de l’indret més bàsic de l’objecte, hem de començar parlant de la tècnica amb la qual està construït: el punt de ganxo.

L’origen d’aquesta tècnica de teixit no és del tot clara, ja que hi ha teories que parlen de la seva evolució a partir de la cultura àrab, sud-americana o xinesa, però no existeixen proves consistents fins a la seva popularització a Europa cap al segle XVI.

Si ens endinsem en l’etimologia de la paraula crochet veurem que aquesta te el seu origen en croche, del francès, que a la vegada ve del alemany croc, que significa ganxo.

De fet, a la França del segle XVII entre guerres i diferents canvis en la monarquia, va començar a augmentar la fabricació de teixits i encaixos mitjançant la tècnica del ‘tambor’, la qual necessita d’un bastidor i un ganxo per a bordar amb fil.

Aquesta fou una tècnica que feien a la pròpia llar dones i fins i tot els nens per aconseguir diners, i els productes fets eren comprats principalment per la classe mitjana.

Avui dia, amb aquesta tècnica es poden crear infinitat d’objectes i accessoris com bosses, jerseis, caixetes o coixins, per exemple. Les possibilitats que té aquesta tècnica son infinites, només cal posar-hi imaginació i pràctica!

L’objecte: bossa bandolera

Podem afirmar que des de la prehistòria, l’home nòmada ja utilitzava objectes similars per a transportar el menjar que caçava o recol·lectava. Aquests estaven fets a partir de les pells dels animals que desprès utilitzaven com a aliment.

No obstant això, no va ser fins l’edat moderna que la bossa passa a ser utilitzada d’objecte únicament pràctic a ser un complement del vestit. Al segle XV, les dones van començar a utilitzar el moneder penjant d’una cadena o cinta, i va esdevenir una moda fins al segle XX, que es va imposar la bossa de mà.

Fou en aquest segle, on degut als temps difícils per a la societat (molts homes van ser portats a la guerra i la mà d’obra es va veure afectada) que les dones van començar a integrar-se en un nou món laboral. Les fàbriques es van començar a omplir de dones treballadores, i indústries com Correus implicaven portar bosses d’ansa llarga de cuir per a poder tenir les mans lliures. És així com, les bosses bandolera van esdevenir un símbol de la dona treballadora de classe humil.

Bé doncs, val a dir que no he pogut triar un sol objecte per ser el protagonista d’aquesta activitat, més aviat he escollit un espai en concret. És un lloc de reunió, molt important en les cases de la nostra cultura, de fet, m’arrisco a dir que és el centre de vida de qualsevol família. Es tracta de la sala d’estar o menjador de casa dels meus pares.

D’ençà que vaig arribar en aquesta casa, nounat, el menjador és el lloc on tinc els records més bonics de sempre. Una de les primeres fotografies amb els meus pares, aguantant-me en braços quan era un cigronet, és feta a l’antic sofà gris que hi havia al bell mig de la sala. Els dos asseguts, amb un somriure d’orella a orella. Allí també hi hem viscut els Nadals, any rere any, ja que també és la part més ampla de la casa. Es muntava una taula que s’estenia fins a cabre-hi ben bé deu persones, entre d’elles els meus avis, els meus pares, la meva germana, jo mateix i qui estigués disposat a aguantar-nos a la família xerrant, fent jocs i rient fins tard. També és on encara ara posem el Pessebre i l’arbre de Nadal, on fem cagar el Tió i on el matí següent de la nit de Reis s’omple de regals per tots.

Quan ja vaig créixer una mica més i tornava de l’escola, recordo arribar a casa i trobar als meus avis veient la tele asseguts, esperant-me per poder berenar tots tres llet amb galetes o comentar el dia a dia. Abans que marxessin al cel, vam tenir la sort de poder presentar-los la Noa, la gosseta que vam adoptar quan jo ja tenia uns onze anys. Allí mateix, al menjador, em passava hores amb ella jugant, estirats un a sobre de l’altre veient el que fos a la televisió o jugant a la consola, em feia companyia en aquell sofà quan em tornaven de l’escola perquè em trobava malament…

No tot són records amb la família. Allí també vaig fer el primer petó a una noia, ben inesperat, ja que si quelcom em caracteritzava era la meva timidesa… Va ser bonic trobo, amb quinze anys, veient una pel·lícula un dia entre setmana abans de sopar, una nit de febrer, amb el meu aniversari ben a prop. Quin regal!

El temps va passar una mica més, fins que ma germana va ser mare i va arribar el meu nebodet… Quantes vegades vam arribar a fer una rotllana amb l'”Amparito Roca”, mítica cançó de les festes de Santa Tecla de Tarragona, i veiem mentre ens queia la bava els primers “bailoteos” fent palmes d’aquell nen que ens té el cor robat…

Fins aquí el que significa per mi aquest lloc.

Però estic segur ben segur que no només per mi és especial. Històricament ha sigut un lloc de reunió. Tots hem sentit a parlar a classe o hem vist a les pel·lícules els grans menjadors medievals on se celebren banquets i festes, sales amples, amb el sostre alt i amb grans finestrals que il·luminen tot. Qui no vol un menjador amb molta llum natural? Allí també s’hi situava el tron del monarca, amb grans quadres representatius d’antigues batalles, els caps de les bèsties més temeroses que s’han obtingut com a trofeus… Els habitants de la vila visitaven allí al seu rei, sigui per demanar qualsevol favor o rebre un càstig. A les pel·lícules de Harry Potter, un dels escenaris més característics és el “Gran Menjador”, on tot just començar tot, et fan posar el barret seleccionador perquè seleccioni la casa (o classe, perquè ens entenguem) de la que formaràs part. També en aquesta mateixa saga de pel·lícules aprofiten per passar-hi el temps amb els companys/es, hi dinen i sopen, fan el sorteig dels participants del “Torneig dels Tres Bruixots”, fan classe de duel de varetes… Des de sempre s’ha relacionat amb això, el COR i el CENTRE de qualsevol casa. És un espai on es parla, on ens agrupem amb amics, hi mengem, descansem… De fet, és divertit pensar que moltes vegades, abans de pensar com organitzar els mobles, el primer que ens passa pel cap és on anirà connectada la televisió, per acabar repartint la resta.